Pensaments

La llum que entrava pel finestral anava fent-se més feble. Els rajos de sol anaven perdent força i cada vegada era més fosc a dins a casa. Arriba sempre aquell moment de dubte, de si prémer o no la pera de la làmpada i convertir aquell menjador ja fosc de tarda, en un petit plató de televisió. La premo sempre a contracor assumint que el dia es va acabant i que la nit s’acosta. Aquest no és, però, l’únic dels dubtes que tinc a la tarda. De vegades em vénen al cap pensaments que m’atabalen i em turmenten. Tinc 35 anys, treballo a un forn que van obrir al barri i tinc un gat persa acollit de ja fa uns quants mesos. M’agrada la meva vida i vaig fent la viu-viu amb les dones. No en vull cap per sempre, com el pare, però les vull totes a tothora. És curiós, perquè he anat a les manifestacions feministes amb el Quico, però m’atreuen tant que de vegades reconec que els perdo el respecte. No ho dic orgullós, però em passa i sempre penso que m’he de saber controlar. Tot això és igual, el que us volia explicar és que em turmenta pensar que no tinc fills. Veig tot el dia amunt i avall cotxets de pares joves. Amics que ja no poden quedar quan acabo la feina perquè tenen “coses per fer”. Prou que ho entenc, però potser vindria sent hora que m’ho fes mirar. Alguna noieta d’aquestes que veig tot sovint, segur que també passa per aquest moment vital. I mira, plegats potser també podríem comprar un cotxet, fer biberons i llegir contes abans d’anar a dormir. Així acabaria sent igual que tots aquests que ja hem arribat als 35. Però tampoc no sé si ho vull. De vegades ja se’m fa gros cuidar del gat i deixar-lo amb un i amb un altre quan me’n vaig amb la furgoneta. No me l’emporto perquè és un gat molt de casa i tenint com tinc sempre les portes de la furgoneta oberta, algun dia agafaria i se n’aniria per sempre. I tampoc ho vull. Riureu, però tinc dubtes perquè sembla que hagi arribat aquell moment temut en què tots hem de tenir alguna cosa per sempre. La meva amiga Eva em diu que això de tenir coses per sempre i de tenir una vida muntada quan arribem els 30 és perquè apliquem els patrons dels nostres pares, copiem conscient o inconscientment els models amb els que hem crescut i no se’ns passa pel cap pensar per nosaltres mateixos què volem fer amb aquest regal que es diu vida. De vegades penso que està una mica volada, l’Eva, però de vegades, com avui, penso que potser té raó. És com la Marina que ve al forn sovint i sempre em diu què espero per trobar algú i ser un home de profit. No m’enfado, però aquest “de profit” sobra. Penso, entre mi, que ella amb 27 ja és mare, té un home que diu que és per sempre i està pagant una hipoteca d’un pis que segurament també és per sempre. No seria la primera ni l’única que als 35 se li regira tot i que després entra en una crisi existencial. La veig tan segura, però, que penso que potser jo també hauria de fer el mateix. He de reconèixer que és d’aquelles persones que quan hi parles et fan qüestionar la teva pròpia existència. Inseguretats? No ho sé, però em passa. Llavors, però, em torna a venir l’altre jo i penso, què saps tu, Marina, si tot el que tens és per sempre. I si te n’atipes? O t’obligues a no atipar-te mai de res per no desmuntar aquesta vida que, com tu sempre dius també, has vist a casa des de petita? De vegades penso que sóc un covard, però a mi els “per tota la vida” em fan por. És com l’Àngel, que deia que ell tenia una dona per sempre i quan va aprovar les oposicions una feina per sempre. Em feia enveja, o més que enveja, em feia pensar en la necessitat que molta gent té de crear ràpidament coses per sempre. Jo sempre anava amunt i avall amb una furgoneta vella que no seria naturalment per sempre i una feina que quan me me’n cansés la deixaria també segurament per sempre.  Sé que si això ho explico a la Marina quan passa a veure’m li peta de cop el cervell. Suposo que ni jo puc entendre aquesta fal·lera per voler als 30 coses per sempre ni ella pot entendre que jo vulgui anar fent, anar sentint i anar veient. I ara, aquests que em llegiu direu: fas aquestes reflexions profundes i no has anat a la universitat. Doncs no, no hi he volgut anar mai. Quan era petit ens passejàvem de la mà amb l’avi per Major de Gràcia i sempre em comprava alguna cosa a un forn que hi havia a prop de Travessera. I ja de petit tenia com una obsessió amb el pa. Recordo l’avi entrant a saludar i sentir una dependenta dient “passeu, passeu, hi ha el Miquel a dins”. Que pesat que era, però sempre em deixaven entrar per veure el foc de llenya on el Miquel coïa el pa. I d’aquí ve tot. La Marina, alguns dies que ve, em diu, què, ja pots viure al barri amb un sou de forner? I com que no tinc ganes d’encarar-m’hi, perquè ella té un marit que la manté, li dic que sí i li embolico el pa i li allargo com dient, calla. Es cuida exclusivament dels nens i fa algunes hores a una escola d’aquí al barri. Sempre diu que treballa poques hores perquè tot i que és molt jove, ha de cuidar els nens i el Joan, que, com diu ella, són la seva hipoteca de futur. Us juro que aquestes frases em fan rebotar el cervell d’un cantó a l’altre cada cop que les diu. Com pot una noieta tan jove ser tan així? Dic així perquè prefereixo que penseu vosaltres el que vulgueu d’ella, però a mi em posa molt nerviós. És com allò que arriba un moment que deixes de pensar individualment i tot ha de ser compartit, acordat i glorificat. Quina mandra, Marina, quina mandra. En tens 27 i, si tens salut (perquè feina i marit em suposo que sí), vols tot això i així per sempre? Això que escric no ho puc parlar amb tothom, perquè la gent és com és i hi ha coses que sembla que s’hagin de fer sempre d’una certa manera. Amb la meva amiga Paula, que compartim hores eternes a darrere del mostrador, sí que en parlem. Havia anat amb molts nois però no se n’havia imaginat cap com el pare dels seus fills. Ara, als 40, n’ha trobat un que diu que sí, que ha trigat 40 anys però que s’ha enamorat de veritat. I ja fa mesos que diu que vol quedar-se embarassada, que és el somni de la seva vida. En parla tant, del Quim, que de vegades em cansa i tot, però me n’alegro molt per ella. La Marina ni se la mira quan ve, perquè diu que amb 40 anys una dona no pot ser mare, que això s’ha de fer abans. Un dia li va dir que era una egoista, que els fills no tindrien una mare, sinó una àvia. Però la Paula no s’immuta, ja la coneix. Quina pressió, penso, el rellotge biològic. Que difícil és ser dona. No pel fet de ser-ne, que també, sinó per aquesta pressió de les mares, de les amigues, de si ella en té jo també, de si ara una ara jo també. I alguns marits, a contracor o amb certa indiferència, acaben accedint a començar una aventura única i apassionant.