Loreto
El cop a la porta va sonar autoritari. Un cop propi de qui vol ser atès amb diligència. La veïna esperava impacientment i mirava per la reixeta per veure si hi havia llum al pis. Com a acte de tafaneria, ens vam creuar la mirada a menys d’un centímetre i quan ja era obvi que el destí no podia canviar el curs dels esdeveniments, vaig obrir. Una senyora amb un barnús de cotó blanc i amb uns ulls mig despintats cridava auxili. Si haguessin estat les quatre de la tarda, hauria pensat que el confinament se li estava fent difícil i necessitava socialitzar-se. Eren, però, dos quarts tres de la matinada d’un dijous d’abril. Unes taques de sang planaven sobre aquell barnús blanc de cotó i dibuixava una escena d’escala entre tètrica i sinistra. Quan la senyora va veure que els meus ulls miraven fixament aquell estampat va tapar-se’l discretament amb la màniga dreta intentant transmetre una situació de normalitat absoluta. Jo seguia traient mig cap per la porta massissa de fusta i fent pressió ...