Loreto

El cop a la porta va sonar autoritari. Un cop propi de qui vol ser atès amb diligència. La veïna esperava impacientment i mirava per la reixeta per veure si hi havia llum al pis. Com a acte de tafaneria, ens vam creuar la mirada a menys d’un centímetre i quan ja era obvi que el destí no podia canviar el curs dels esdeveniments, vaig obrir. Una senyora amb un barnús de cotó blanc i amb uns ulls mig despintats cridava auxili. Si haguessin estat les quatre de la tarda, hauria pensat que el confinament se li estava fent difícil i necessitava socialitzar-se. Eren, però, dos quarts tres de la matinada d’un dijous d’abril. Unes taques de sang planaven sobre aquell barnús blanc de cotó i dibuixava una escena d’escala entre tètrica i sinistra. Quan la senyora va veure que els meus ulls miraven fixament aquell estampat va tapar-se’l discretament amb la màniga dreta intentant transmetre una situació de normalitat absoluta. Jo seguia traient mig cap per la porta massissa de fusta i fent pressió amb el braç esquerra per darrere per si aquella senyora tenia intenció de franquejar el que era casa meva. Feia vuit anys que vivia a la finca i era incapaç de recordar cap trobada a l’escala amb aquella figura. Si bé és cert que l’estabilitat del veïnat era la cosa més fluctuant que caracteritzava aquella finca, alguns sí que ens coneixíem i de vegades ens portàvem pastissos. Sóc la Loreto, va dir mig cridant i amb to despòtic. Me la vaig mirar fixament als ulls. Estava ara ja segur que no l’havia vist mai: ni pujant, ni baixant ni al supermercat on anem tots a comprar. Ens vam mirar fixament durant una estona en absolut silenci. Què li passa, li vaig demanar mig curiós, mig espantat. Ella estava intranquil·la i es movia d’una sola peça d’un cantó a l’altre. Qui ha picat a la porta? Va cridar el veí del meu mateix replà des de dins el pis. El temporitzador del llum de l’escala va fer que s’apagués el llum en aquell precís instant i ella, nerviosa però sorpresa per aquell crit, el va prémer instintivament al moment. Sort, vaig pensar, perquè allò s’hauria pogut convertir en una escena absolutament funesta. He picat jo, va respondre ella, novament amb un to dictatorial i dirigint la veu i el cos cap a la porta del veí. L’esquena del barnús era plena de taques de sang també i quedava clar que hi havia hagut molta sang brollant d’algun lloc. Va plena de sang, li vaig dir cridant i fent servir el mateix to que feia servir ella. Va semblar, de cop, com si el to d’aquella constatació l’hagués espantat i es va recolzar amb la mà dreta al pom rodó de la barana. Disculpin, va dir fent un parell de passos endavant i agafant-me la mà. Vaig estar a punt de treure-la, però estava adormit i bastant superat per la situació. La senyora portava unes sabatilles de rus blau clar amb un llacet petit de seda que li feien joc amb un repunt que marcava el contorn d’aquell barnús. La figura d’aquella senyora, davant la nostra inacció i inoperància, s’anava fent cada cop més petita i vulnerable. Necessito que pugin. Necessito que pugin. Va repetir amb un to propi d’algú que es troba en una situació extrema mentre m’estrenyia la mà amb una força amenaçadora. Loreto va enfilar escales amunt amb un pas lent i balancejant-se d’un cantó a l’altre. Pujava les escales d’una en una i assegurava el pas repenjant-se amb la mà dreta a la barana. Vaig fixar la mirada a la porta del veí de davant i vaig pensar que hauria desitjat que hagués obert la porta i hagués entrat a formar part d’aquella escena. Però no. Va desaparèixer la llum que es filtrava per sota la porta i va quedar clar que ni la veu ni el to l’havien commogut ni encuriosit prou. Vaig deixar la porta oberta i vaig entrar a casa corrent per agafar el joc de claus penjat a darrere la porta. Vaig tancar i vaig sortir en silenci cap a l’escala. Regalimava sang de les cames de la senyora i s’anava a poc a poc dibuixant un fil vermell i prim que baixava tranquil·lament pels graons. El temporitzador inoportú d’aquella escala majestuosa construïda el 1903 per una família d’indians va decidir tornar a deixar sense llum l’escena. Loreto ja era al replà del primer i es va afanyar a prémer-lo. Es va abocar pel forat de l’escala i clavant-me la mirada em va demanar si havia tancat la porta de casa meva. Em vaig girar i efectivament estava tancada, tant la de dins com la massissa de fusta de fora. Tot i que agraït, aquella pregunta em va semblar estranya ja en aquell moment, ja que la meva porta hauria d’haver estat l’última de les preocupacions d’una senyora desesperada que gotejava sang.

La finca era preciosa, per dins i per fora. S’erigia a la principal artèria comercial del barri de Gràcia, amb sis pisos, comptant el Principal i l’àtic, i quinze balcons acompanyats d’uns porticons de color verd fosc i sostinguts per capitells amb ornaments modernistes. A cada replà hi havia dos pisos, la majoria dels quals havien estat dividits en dos, a decisió de la família que regentava la finca per tal de fer-los més petits i poder llogar-los a un preu més baix. Antigament hi vivien famílies que disposaven de 120 metres quadrats amb un munt d’habitacions que segurament no feien servir. Les habitacions de dins les cases eren àmplies i grans, presidides totes per portes de fusta de dos metres d’alt amb relleus simples però elegants. Loreto ja no era a l’escala. Hi havia traces de sang als graons i alguna taca a la paret. De sobte vaig sentir que s’obria una porta i vaig afanyar-me per veure d’on venia. Loreto estava entrant a casa. El seu pis era dels grans, dels que encara conservaven l’estructura original, dels que tenia un passadís enormement llarg i incomptables habitacions. Em vaig quedar parat al mig del replà recolzant-me amb la mà a la paret, com qui espera pacientment ser convidat a entrar a un gran esdeveniment. Era absolutament fosc, només es veien els tímids i inestables reflexos d’espelmes que semblaven ser la llum nocturna habitual d’aquell passadís sense fi. Senyora, vaig cridar. Senyora, vaig tornar a cridar. Vingui, algú va contestar. Juraria que no era la seva veu, però no ho podria assegurar. El passadís era fosc però es veien ara sí les espelmes que havia lleugerament intuït des del replà. Estava davant d’una situació inversemblant: Loreto col·leccionava vestits de núvia. Tenia tot el passadís amb vestits vells i plens de pols. Hi havia molt poca llum, però es veien bruts i molts tenien petits ecosistemes d’aranyes que havien reteixit un doble folre a aquells vestits. Estava totalment descol·locat. Loreto seguia sense aparèixer. A la ràdio sonava una suau melodia dels vuitanta que trencava aquell silenci angoixós i insuportable. Què necessita, vaig cridar, intentant fer-la conscient que la meva presència allà, si no era per ajudar-la, no tenia cap sentit. Loreto va aparèixer amb un vel de núvia des del final del passadís. Venia directament cap a mi, envoltada per cantó i cantó de vestits majestuosos que anava tocant mentre caminava cap a mi. Em vaig quedar immòbil, vaig fer un petit pas enrere, però sense perdre de vista aquell espectacle esperpèntic i turmentós. Loreto cada vegada era més a prop. Quan va arribar gairebé al meu davant em va allargar les mans com si volgués que les agafés. Ho vaig fer, no sé com ni per què. Loreto va aixecar el cap i va fixar la mirada als meus ulls. Va relaxar els pòmuls, va somriure i em va dir: oi que sóc guapa?